dijous, 29 de novembre del 2007

ESCLARECI-DOS



No hay nada como tú

probablemente nada como tú.

Si te quieres ir

adelante, vete si te quieres ir.


Yo no se que haré,me vendaré el corazón.

Espero que el parador

no cierre los inviernos.


Quizá haga frío en la playa

y alguien cubra mis piernas con una manta.

Quizá me susurren al oido

y me cuenten historias de piratas.

A lo mejor me gustan,

pero no serán las tuyas.

En las que nunca sé el final

callado por mis besos.

En las que nunca sé el final

callado por tus besos.

Y espero que el parador

no cierre los inviernos.


No hay nada como tú.
Esclarecidos
És un grup dels anys 80-90 que vaig conèixer farà prompte tres anys.
El vaig conèixer en una època de la meua vida en la que tot eren canvis
i incertesa, i en la que estava apunt de començar un nou camí.
Camí que encara estic construint i al que cada dia vaig afegint
equivocacions i encerts enmig de l'amor del que gaudisc.
Recomane escoltar les cançons, no sols per la lletra, sinò pel tipus
de música que empren...Apleguen al cor.

dijous, 22 de novembre del 2007

JO, EN LA GLÒRIA

AUTOPRÓLOGO

Un barco entra en un puerto.
Un terrorista atraca un banco.
Yo os atraco con una ternura de cien cañones recortados
para que me entreguéis vuestra atención.

- Esto es un atraco,
¡Manos unidas!
A punta de poema vengo a asaltar
corazones cerrados,
a robaros la indiferencia.
Si al salir por esta puerta (libro)
os dejo "tocados",
Perdón (seran rasguños sin importancia).

Gloria Fuertes

Estic engloriada, qui em desengloriarà?, el desengloriador que em
desenglorie, bon desengloriador serà...

Una DONA amb majúscules, corbata i fumant una cigarreta.
Una revolucionària de la pau i la tendresa.
Una recomanació "Historia de Gloria". Ed. Catedra.

diumenge, 18 de novembre del 2007

Si no sabés...


Si no sabés retenir paraules, el meu ofici seria el de traficant d'instants.



Joan-Elies Adell Pitarch

dijous, 15 de novembre del 2007

La tendresa


TENDRESA
Aquest camí que deixo enrera és llarg
però em vull lleuger del seu bagatge,
que res no em valen tants d'atzars,
ni els vells camins, ni el blau del mar,
si dintre seu no sento com batega,
hi batega,
el fràgil art de la tendresa...
Del teu amor ho espero tot i tant
que en faig un cant pel meu capvespre,
estimo l'ànsia dels teus ulls,
l'impúdic arc del teu cos nu,
però amor t'estimo encara més i sempre,
més i sempre, sabent-te esclau de la tendresa...
Del dolç batec de la tendresa que espera...
la tendresa que exalta...
la tendresa que ens cura quan fa por la solitud.
El món que visc sovint no el sento meu
i sé els perquès d'una revolta,
misèria i guerra, fam i mort,
feixisme i odi, ràbia i por,
rebutjo un món que plora aquestes penes,
tanta pena, però tot d'un cop ... ve... la tendresa.
Ah, si no fos per la tendresa que espera...
la tendresa que exalta...
la tendresa que estima quan fa por la solitud.

LLuís Llach


La tendresa que em fa somriure cada dia, la tendresa que em fa caminar amb esperança,


la tendresa que m'empenta a ser feliç dia rere dia, a viure amb il·lusió...passe el que passe


la tendresa que em fa defensar l'alegria de despertar cada matí i notar-me VIVA.





dissabte, 10 de novembre del 2007

Menos mal que con los rifles no se matan las palabras

He salido a la calle abrazado a la tristeza:
vi lo que no mira nadie y me dio vergüenza y pena.
Los llantos desconsolados que estrangulan las gargantas;
los ancianos encorvados:
parece que la tierra les llama.

Me da pena que se admire el valor en la batalla;
menos mal que con los rifles no se matan las palabras.
La justicia está arrestada por orden de la avaricia;
el dinero que te salva es el mismo que te asesina.

No me des más esperanzas:
sé que todo son mentiras;
sacos llenos de agujeros para guardar alegrías.

Me da pena que se admire el valor en la batalla;
menos mal que con los rifles no se matan las palabras.

Fito

En un temps en els que els assassins de sempre segueixen assassinant
em ve al cap aquesta cançò...
En un temps en el que els sociòlegs afirmen que un dels greus problemes
que tenim en la nostra societat és la indiferència cap als més febles,
em ve al cap aquesta cançò...
En un temps d'individualisme creixent...pense en aquesta cançò...i en la gent
de El Salvador...

dilluns, 5 de novembre del 2007

Que tan lejos

- ¿Por que mis historias nunca tienen un final feliz?.
- Depende de cuando pongas el punto y final. Si lo pusieras cuando estabas con él en la playa, esta historia tendría un final feliz...

Los tres personajes viendo una puesta de sol en una playa de Ecuador.

Que de lejos, l' òpera primma de Tania Hermida.
Una delícia femenina...