diumenge, 25 de maig de 2008

Elegy Isabel Coixet



Feia temps que no veia una pel·lícula que em deixara al dia següent en aquest estat que no sé ben bé com definir. És el més paregut al haver viscut una experiència intensa d'aquestes transformadores i que et remenegen tota per dins, com si t'agitaren tota per dins molt molt fort. Elegy parla de la vida, de les relacions humanes, no només les amoroses, de les nostres pors, de la nostra relació amb nosaltres mateixos, de l'amistat, de subsistir en un absurd sabent que la mort ens espera en qualsevol moment, només girar el cantó, qui sap?
Clar, amb la bellesa, la fotografia, la música d'una Coixet que una vegada més no deixa indiferent.
Hi ha opinions de la pel·li d'allò més dispars!. Ho podeu vore en les crítiques. La diferència està en qui només es queda en la història d'amor dels dos o qui s'endinsa dins les aigues pantanoses i va més enllà.
La mirada d'ell, impressionant, de lo millor de la pel·li. Com uns ulls poden dir tant?
Recomanació cinèfila!!!

dimarts, 13 de maig de 2008

Como agua para chococolate


Hui hem berenat, xocolate, ensaïmades, croissants, palmeritas...a la sala de professors, dihuit alumnes, Roser i jo. Dihuit alumnes que ja comencen a ser menys alumnes i a ser més Anna, Coral, Teresa, Laura, Paula, Jorge... Hem parlat d'aquest llibre i amb ell, de l'amor, de la repressió sexual, del plaer sexual, del plaer del menjar, d'estar tota la vida idealitzant l'amor, enamorada del concepte amor i no tant de l'amat en qüestió, dels amors impossibles, dels possibles que ens acompanyen, també de la discriminació de sexe, de l'ámbit doméstic que ha sigut fins fa poc domini femení, ara encara ho és en gran part?
I el realisme màgic que a mi em sembla meravellós, i la literatura de les vanalitats...en fi, estes xerrades que donen sentit a una trobada, a una vesprada, al dia de treball, a la nit quan prompte em dorma amb un sospir de...sí!, ja recorde perquè em dedique açò, perquè mola!
I a la suma de moments satisfactoris que probablement porten a alguna cosa pareguda, propera d'allò que en diuen felicitat...Que bo estava el xocolate!

divendres, 2 de maig de 2008

Mujeres de ojos grandes Angeles Mastretta


Hay gente con la que la vida se ensaña, gente que no tiene una mala racha sino una continua sucesión de tormentas. Casi siempre esa gente se vuelve lacrimosa. Cuando alguien la encuentra, se pone a contar sus desgracias, hasta que otra de sus desgracias acaba siendo que nadie quiere encontrársela.
Esto último no le pasó nunca a la tía Ofelia, porque a la tía Ofelia la vida la cercó varias veces con su arbitrariedad y sus infortunios, pero ella jamás abrumó a nadie con la historia de sus pesares. Dicen que fueron muchos, pero ni siquiera se sabe cuántos, y menos las causas, porque ella se encargó de borrarlos cada mañana del recuerdo ajeno.
Era una mujer de brazos fuertes y expresión juguetona, tenía una risa clara y contagiosa que supo soltar siempre en el momento adecuado. En cambio, nadie la vio llorar jamás.
A veces le dolían el aire y la tierra que pisaba, el sol del amanecer, la cuenca de los ojos. Le dolían como un vértigo el recuerdo, y como la peor amenaza, el futuro. Despertaba a media noche con la certidumbre de que se partiría en dos, segura de que el dolor se la comería de golpe. Pero apenas había luz para todos, ella se levantaba, se ponía la risa, se acomodaba el brillo en las pestañas, y salía a encontrar a los demás como si los pesares la hicieran flotar.
Nadie se atrevió a compadecerla nunca. Era tan extravagante su fortaleza, que la gente empezó a buscarla para pedirle ayuda. ¿Cuál era su secreto? ¿Quién amparaba sus aflicciones? ¿De dónde sacaba el talento que la mantenía erguida frente a las peores desgracias?
Un día le contó su secreto a una mujer joven cuyas penas parecían no tener remedio:
-Hay muchas maneras de dividir a los seres humanos- le dijo-. Yo los divido entre los que se arrugan para arriba y los que se arrugan para abajo, y quiero pertenecer a los primeros. Quiero que mi cara de vieja no sea triste, quiero tener las arrugas de la risa y llevármelas conmigo al otro mundo. Quien sabe lo que habrá que enfrentar allá.


Ángeles Mastretta


Cuando la hija de Angeles Mastretta, hace muchos años, cayó en una especie de coma, desesperada y como una forma de convencerla de que valía la pena no morirse, se permitió cada minuto que le permitían acompañarla en la sala de terapia intensiva a narrarle las historias de sus antepasadas, de las mujeres de su familia que la antecedieron y que “sembraron con intrepidez y fantasías la vida que le tocaba prolongar”. Así nació su maravilloso libro

“Mujeres de Ojos Grandes”.


Aquest llibre format per microrelats que són com dibuixos de perfils femenins que no accepten el paper que han de desenvolupar a la seua societat. Cadascuna viu i somnia d'una manera especial, intensa...

M'ha encantat el tractament d'allò femení, tractant també el desig sexual molt nostre...També les imatges, el llenguatge, la importància d'un calfred, d'un sospir, i sobretot la sensació d'una literatura que diu molt més enllà del que posa al paper.

Recomanació literària per a totes les meues dones!!