I Dalí m'ha ensenyat Cadaqués.
El seu Cadaqués, la seua platja on el temps es para, els rellotges es fan tous,
el mar està viu, les gavines volen sosegades, tot té com un alé d'irrealitat...
de somni...
Les cases sorgeixen de les roques com fantasmes que s'enlairen i es queden
suspesos al cel, per esperar-te, per quan vulgues tornar...
Era curiós...era com si ja hi haguera estat...
2 comentaris:
Com vaig comentar una vegada, ars longa vita brevis,... és una sort gaudir de Dali i el seu record, de Cadaqués i les seues vivendes, de tota la costa Brava, de coses que mai canviaran i sempre podrem tornar a elles. M'alegre que t'haja agradat, ger. T'E
A mí me mpasó lo mismo,Hel.
Era como si ya hubiera estado allí...
:)
Publica un comentari a l'entrada