
Els excesos, les cambres banyades en or, els jardins verds immensos, es veu que també avorreixen i prompte s'ha de jugar o somniar en altres mons diferents als nostres.
Sofia Copola va rodar una pel·li que reflexava açò. La solitud d'un destí marcat pels seus pares, ser la reina de França als quinze anys...quasi res. Em va encantar la pel·li en el seu moment, sobretot la manera que té la Coppola de rodar, té una sensibilitat especial.
Mirant crítiques he vist el que li va costar el rodatge i com s'ho va poder permetre amb la financiació del seu pare...potser ella siga un altra MªAntonieta i per això necessite jugar a mons ficticis. Probablement s'identificà amb aquest personatge històric, que com tots els femenins de la història ens són tan desconeguts.
Recomanació: Lost in translation (More than this...there is nothing...)
2 comentaris:
Totes dues són pel·lícules que em van agradar molt, sobretot Lost in translation... increïble!
Cada vez es más interesante tu página...
A mí lo q me sorprendió de la maría antonieta real es q muriera con 34 años...(creía q más joven) y que por tanto su aldea fuera construida ya con cierta edad...
Gran historia...la princesa que juega a ser campesina...
Te animo a que releeas el "La princesa está triste..." de Rubén Darío.Creo q se titula Sonatina.
Besos.
Publica un comentari a l'entrada