Començament

I tot va començar a principis d'Agost...a Escòcia.

RAYUELA, CORTÁZAR...I ALTRES LLOCS COMUNS AL MÓN

TANCAT PER VACANCES!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Aplega l'estiu i la incertesa és la companya de viatge, el retrobament

amb els fantasmes del passat, la foscor dins d'una botella apunt de rebentar...

Aplega l'estiu i necessite mirar endins què vull, què sent, què anhele...un per què.

Aplega l'estiu i em quede jugant al sambori, tiraré a encertar sense cap dubte, a la

pata coixa i botant amb força per aconseguir aplegar al cel, però sabent que l'atzar

forma part del joc i que hi ha espais incontrolables, si cau la pedra fora, no és del tot

culpa meua.

Aplega l'estiu i tanque aquesta finestra per vacances, si algú em cerca estaré al carrer de

la meua infància jugant-hi...gràcies per buscar-me!

Antonia Font

Alegria

Cau es sol de s'horabaixa dins s'horitzó,
damunt la mar arrissada es avions.
Cau es sol de s'horabaixa vermell i calent,
me sala i m'arengada sa pell.
Es penya-segat i una pluja suau de pols estelar.
Cau es sol de s'horabaixa i plàcidament
sa gent se dutxa i ompl es carrers.
Cau es sol de s'horabaixa dins es meu cor,
tothom m'estima i jo estim tothom.
Falla sa corrent,ses fireres no vendran cacauets.
Alegria, ses velles se xapen de riure,es dies s'acaben,
i es fars il.luminenses góndoles entre ses cases.
Alegria, ses òrbites en sincronia,
i es ovnis se pinyen i deixen un cràterper sempre dins sa meva vida ... alegria.
Cau es sol de s'horabaixa dins s'horitzó,
damunt la mar arrissada es avions.
Cau es sol de s'horabaixa vermell i calent,
me sala i m'arengada sa pell.
Es municipals, és evident,fan aparcar bé a sa gent.
Alegria, ses velles se xapen de riure,es dies s'acaben,
i es fars il.luminenses góndoles entre ses cases.
Alegria, ses òrbites en sincronia,
i es ovnis se pinyen i deixen un cràter
per sempre dins sa meva vida ...Alegria,
ses velles se xapen de riure,es dies s'acaben,
i es fars il.luminenses góndoles entre ses cases.I alegria ...


I a-le-gri-a!!!!
Açò just és el que et fan sentir aquesta panda (grup de música) de
mallorquins en directe!. Al principi no et creus que vagen en serio,
et preguntes, ens estan prenent el pèl aquestos fumats???
Però amb el seu estil original conforme avança el concert
(i ací està el mèrit per a mi, que se
n'ixen del cànon comercial) despleguen un repertori realment bo.
A més de cantar en mallorquí!!!!
I sobretot que t'ho passes de p. mare i que són uns bon rotlleros!!!!
Recomanació musical: Escoltar-los i anar a un concert en directe!

No sé si m'estimaves...

No sé si m'estimaves: t'estimava
i això era tot, i això era prou, i els dies
obraven per a mi racons tendríssims.
T'estimava amb les hores i amb el somni,
i et cantava, i passaves, i abril queia,
i et sabia ma carn meravellada.
Sí, t'estimava lentament i sorda.
Com s'estimen les coses marcescibles.
Com s'aprèn l'idioma de l'absència.

Joan Fuster

Mire enrrere i sent moltes absències. Estaven tan presents,

feien tant de mal...

Ara, alliberada de l'estima absent d'una mirada, camine amb

el cap ben alt cap a llocs nous, interessants, acollidors...xulos!

I ja no parle l'idioma de l'absència, se m'ha oblidat!

Temps era temps

Ací deixe una foto de l'horta d'Almàssera, un dia que plovia però que també feia sol i el resultat
ja el podeu vore, un espectacle preciós. Era xulo sentir les gotes fredes a la cara i a la vegada
disfrutar de la contradicció de la suor al córrer, i l'olor a terra banyada, i l'olor de cebes, carxofes...En fi, sense voler l'horta s'ha anat introduïnt al meu dia a dia i em fa un goig al que no vull
que la rutina li lleve ni un gram de bellesa.
M'està agradant aquesta pluja de juny, com neteja, aireja, i reviu la terra, l'aire...Si seguisc així acabaré deixant-me el cole i convertint-me en el llauro que salude cada matí enfront de casa...
això si queda aquest trosset d'horta que els matins em regalen amb la seua verdor.
L'altre dia la meua "iaia adoptiva", Luisita, em contava com vivia al carrer Sagunt i enfront tot éren horts. Em contava que tenia enfront un camp de flors...per un moment em vaig imaginar vivint a eixe món de carrers sense asfaltar, fonts d'on agarrar l'aigua amb cànters per beure a casa, l'olor a flors de temporada i no sé perquè m'entrà una melangia d'un temps que no he viscut i que idealitze sense motiu (que temps més roïns, xiqueta!).
M'agrada pensar en una vida senzilla, arrelada a la terra, com les carxofes, les cols, les cebes,
els rosers...i la pluja fent-me sentir viva.
I menys cotxe, i menys olor a gasolina, menys plàstic per envasar, i menys asfalt...

Te deix, amor, la mar com a penyora

"I dir-vos com ara la pluja pot ser ja després de tant de temps infinitament clara, suau i nodridora sobre aquest cos nu d’adolescent.
La pluja, ara llisa i fosca també com una esquena, esbucant el risc vora els paranys, els precipicis, les teranyines, el teu risc d’amant o de suïcida.
Els vidres tenen, o els espills, irisacions de magnòlies, però, ¿com explicar-nos la flaire del seu perfum?
Tancar els ulls amb la son suficient per a somiar-te un altre cop tan sols i lliurar-te després com una ofrena, no penyora, no mar, a l’oblit necessari on tants de cops t’he esperat.
Però, digue’m, què en faré de la tendresa, indomable, nítida, que em vessa al fons del mirall?
Començo a inventar-te..."

Carme Riera

Em va cridar des la prestatgeria de la segona planta de la casa del llibre. Ho jure. Jo em disposava a llegir un altre llibre que m'acabaven de deixar, el portava a les mans, un llibre

del que m'havien parlat molt bé i que per fi podia tenir el temps per començar...Però un altre em va cridar. Ho jure.

El vaig mirar, potser per als meus alumnes l'any que ve o per a la meua germana menuda...

me l'he llegit assaborint la lectura com poques vegades ho he fet, rellegint frases, contes sencers, i trobant coincidències que potser no ho són tant, similituds, records. Una delícia!

M'agrada pensar que els llibres, al igual que les persones se't creuen per alguna raò...

Elegy Isabel Coixet

Feia temps que no veia una pel·lícula que em deixara al dia següent en aquest estat que no sé ben bé com definir. És el més paregut al haver viscut una experiència intensa d'aquestes transformadores i que et remenegen tota per dins, com si t'agitaren tota per dins molt molt fort. Elegy parla de la vida, de les relacions humanes, no només les amoroses, de les nostres pors, de la nostra relació amb nosaltres mateixos, de l'amistat, de subsistir en un absurd sabent que la mort ens espera en qualsevol moment, només girar el cantó, qui sap?

Clar, amb la bellesa, la fotografia, la música d'una Coixet que una vegada més no deixa indiferent.

Hi ha opinions de la pel·li d'allò més dispars!. Ho podeu vore en les crítiques. La diferència està en qui només es queda en la història d'amor dels dos o qui s'endinsa dins les aigues pantanoses i va més enllà.

La mirada d'ell, impressionant, de lo millor de la pel·li. Com uns ulls poden dir tant?

Recomanació cinèfila!!!