dilluns, 2 de juny de 2008

Te deix, amor, la mar com a penyora


"I dir-vos com ara la pluja pot ser ja després de tant de temps infinitament clara, suau i nodridora sobre aquest cos nu d’adolescent.
La pluja, ara llisa i fosca també com una esquena, esbucant el risc vora els paranys, els precipicis, les teranyines, el teu risc d’amant o de suïcida.
Els vidres tenen, o els espills, irisacions de magnòlies, però, ¿com explicar-nos la flaire del seu perfum?
Tancar els ulls amb la son suficient per a somiar-te un altre cop tan sols i lliurar-te després com una ofrena, no penyora, no mar, a l’oblit necessari on tants de cops t’he esperat.
Però, digue’m, què en faré de la tendresa, indomable, nítida, que em vessa al fons del mirall?
Començo a inventar-te..."
Carme Riera
Em va cridar des la prestatgeria de la segona planta de la casa del llibre. Ho jure. Jo em disposava a llegir un altre llibre que m'acabaven de deixar, el portava a les mans, un llibre
del que m'havien parlat molt bé i que per fi podia tenir el temps per començar...Però un altre em va cridar. Ho jure.
El vaig mirar, potser per als meus alumnes l'any que ve o per a la meua germana menuda...
me l'he llegit assaborint la lectura com poques vegades ho he fet, rellegint frases, contes sencers, i trobant coincidències que potser no ho són tant, similituds, records. Una delícia!
M'agrada pensar que els llibres, al igual que les persones se't creuen per alguna raò...