dissabte, 14 de juny del 2008

No sé si m'estimaves...


No sé si m'estimaves: t'estimava
i això era tot, i això era prou, i els dies
obraven per a mi racons tendríssims.
T'estimava amb les hores i amb el somni,
i et cantava, i passaves, i abril queia,
i et sabia ma carn meravellada.
Sí, t'estimava lentament i sorda.
Com s'estimen les coses marcescibles.
Com s'aprèn l'idioma de l'absència.
Joan Fuster
Mire enrrere i sent moltes absències. Estaven tan presents,
feien tant de mal...
Ara, alliberada de l'estima absent d'una mirada, camine amb
el cap ben alt cap a llocs nous, interessants, acollidors...xulos!
I ja no parle l'idioma de l'absència, se m'ha oblidat!

4 comentaris:

emea ha dit...

Està bé quan notes que eixes absències han passat i a soles són records llunyans...
T'estime, t'estimo, t'estim.... :))

Anònim ha dit...

Y ya no hablo el lenguaje de la ausencia...
No lo hablemos.
No
lo
hablemos.
El lenguaje de la

Anònim ha dit...

...camine amb el cap ben alt...
Y
yo
orgulloso,
satisfecho,en
amorado.

Anònim ha dit...

mos estimàvem, mos destrossàvem mútuament ses vides, mos acabàvem, mos fèiem companyia, mos caducàvem, mos dedicàvem quasi sempre es dies, mos sexuàvem, mos gastronomíeeeeeem!
antonifont