dijous, 27 de desembre del 2007
dilluns, 24 de desembre del 2007
25 DE DESEMBRE FUM FUM FUM
Diez razones por las que odio la navidad
Por amargada etxebarria
1. El buzón de mensajes de movil se me bloquea con mesnsajes chorras, cursis, presuntamente graciosos pero que no tienen la puta gracia o sencillamente estupidos.
2. La insistencia es que debo ser feliz a toda costa solo me hace más consciente de mi propia infelicidad.
3. La insistencia general en la paz y amor solo me hace consciente de lo poco pacífica que es la gente, sobre todo en las colas kilometricas que se forman en el mercado o los comercios en ”estas fechas tan entrañables”, ejem.
4. Me parece un despilfarro y un despropósito la iluminación navideña precisamente cuando ya estamos todos convencidos de que hay que parar el cambio climático. o cambiamos nosotros o cambia el planeta.
5. Engordo. Y engordo por pura ansiedad. tengo que asistir por obligación a comidas, cenas y ágapes varios con gente con la que en circunstancias normales, y de poderlo elegir yo, jamás compartiría cena y mantel, y para superar el amargo trago de no tener nada que decir, y el no menos amargo de tener que escuchar conversaciones que no me interesan o , peorme la repatean y me indignan ( machistadas, gañanadas, discursos anti inmigración etc…) , me tiro a la comida y a la bebida.
6. La programación en cine se llena de horribles superproducciones yanquis amerengadas, cursis y ñoñas.
7. Papá noel es un invento de la coca cola. ( En 1931 la empresa encargó al pintor Habdon Sundblom que les diseñara una figura de Santa Claus/Papá Noel ”más humana” que la tradicional, y esta es la figura del viejecito amable de barba y gafitas que conocemos hoy) El hecho de tenerme que encontrarme con el viejecillo en anuncios, escaparates, suplementos dominicales, bolsas de la compra, papel de envolver y sites de internet me hace más consciente que nunca del imperialismo cultural en el que vivimos inmersos.
8. Los precios se disparan.
9. Mi hija se vuelve loca a pedirme “legalos” porque en el cole le han dicho que es muy buena y que por eso le van a traer muchos “legalos”. En las jugueterías imperan las colas kilométricas ya citadas y todos los jueguetes están un 30% más caros de lo que estarán a partir del 8 de enero, lo que me resulta francamente ridículo.
10. Es la época del año con mayor cantidad de rupturas, suicidios y denuncias por violencia doméstica.
La veritat és que m'identifique en quasi totes les raons que Lucía Etxebarría dóna per odiar els Nadals. La veritat és que jo ja fa anys que veig els Nadals com un pur tràmit social i intente veure allò positiu: les vacances. De la resta em confesse cada vegada més com a mera espectadora del que passa al meu voltant. No participe, sols deixe fluir el temps...menjant, bevent i engreixant...
La meua actitud valora les coses menudes, un joc amb un nen menut, la història d'algun familiar, les rises cantant una nadalenca...
PERÒ em poden cada vegada més les absències...què anem a fer-li, crèixer és acceptar les pèrdues, diuen.
Dit açò. BON NADAL.
Ps: Us anime a llegir els articles de Lucía Etxebarría a la seua pàgina web.
divendres, 21 de desembre del 2007
CONTENTA
ME GUSTARÍA TENER UNA AMIGAQUE SE LLAMARA "TENTA"
PARA ESTAR SIEMPRE CON"TENTA".
Gloria Fuertes
Estic molt contenta amb els meus alumnes de tutoria.
Vull valorar-ho i transmitir-ho perquè és tan estrany
que l'educació d'adolescents t'aporte alegries!!!.
Com sempre em queixe he de dir que és molt gratificant
quan et miren i et valoren perquè pensen que els aportes
coses importants en el dia a dia.
Bon Nadal i defensem l'alegria!!!!!!!!!!!!!!
diumenge, 9 de desembre del 2007
I Cadaqués
I Dalí m'ha ensenyat Cadaqués.
El seu Cadaqués, la seua platja on el temps es para, els rellotges es fan tous,
el mar està viu, les gavines volen sosegades, tot té com un alé d'irrealitat...
de somni...
Les cases sorgeixen de les roques com fantasmes que s'enlairen i es queden
suspesos al cel, per esperar-te, per quan vulgues tornar...
Era curiós...era com si ja hi haguera estat...
Dalí m'ha transportat una vegada al seu món de símbols recurrents.La magrana, el tigre, l'immortal Cadaqués, el seu amor Gala...
I també les formigues, l'obsessió pel sexe...
Dalí m'ha suggerit una vegada més la seua vivència particular.
Montar una habitació entre les roques del cap de Creus, convertir
una cadira de fusta en una d'escayola, els eriçons, el gaiato particular,
el caràcter opulent...
La seua genialitat m'ha inundat una vegada més els sentits.
dijous, 29 de novembre del 2007
ESCLARECI-DOS
No hay nada como tú
probablemente nada como tú.
Si te quieres ir
adelante, vete si te quieres ir.
Yo no se que haré,me vendaré el corazón.
Espero que el parador
no cierre los inviernos.
Quizá haga frío en la playa
y alguien cubra mis piernas con una manta.
Quizá me susurren al oido
y me cuenten historias de piratas.
A lo mejor me gustan,
pero no serán las tuyas.
En las que nunca sé el final
callado por mis besos.
En las que nunca sé el final
callado por tus besos.
Y espero que el parador
no cierre los inviernos.
No hay nada como tú.
Esclarecidos
És un grup dels anys 80-90 que vaig conèixer farà prompte tres anys.
El vaig conèixer en una època de la meua vida en la que tot eren canvis
i incertesa, i en la que estava apunt de començar un nou camí.
Camí que encara estic construint i al que cada dia vaig afegint
equivocacions i encerts enmig de l'amor del que gaudisc.
Recomane escoltar les cançons, no sols per la lletra, sinò pel tipus
de música que empren...Apleguen al cor.
dijous, 22 de novembre del 2007
JO, EN LA GLÒRIA
AUTOPRÓLOGO
Un barco entra en un puerto.
Un terrorista atraca un banco.
Yo os atraco con una ternura de cien cañones recortados
para que me entreguéis vuestra atención.
- Esto es un atraco,
¡Manos unidas!
A punta de poema vengo a asaltar
corazones cerrados,
a robaros la indiferencia.
Si al salir por esta puerta (libro)
os dejo "tocados",
Perdón (seran rasguños sin importancia).
Gloria Fuertes
Estic engloriada, qui em desengloriarà?, el desengloriador que em
desenglorie, bon desengloriador serà...
Una DONA amb majúscules, corbata i fumant una cigarreta.
Una revolucionària de la pau i la tendresa.
Una recomanació "Historia de Gloria". Ed. Catedra.
Un barco entra en un puerto.
Un terrorista atraca un banco.
Yo os atraco con una ternura de cien cañones recortados
para que me entreguéis vuestra atención.
- Esto es un atraco,
¡Manos unidas!
A punta de poema vengo a asaltar
corazones cerrados,
a robaros la indiferencia.
Si al salir por esta puerta (libro)
os dejo "tocados",
Perdón (seran rasguños sin importancia).
Gloria Fuertes
Estic engloriada, qui em desengloriarà?, el desengloriador que em
desenglorie, bon desengloriador serà...
Una DONA amb majúscules, corbata i fumant una cigarreta.
Una revolucionària de la pau i la tendresa.
Una recomanació "Historia de Gloria". Ed. Catedra.
diumenge, 18 de novembre del 2007
Si no sabés...
Si no sabés retenir paraules, el meu ofici seria el de traficant d'instants.
Joan-Elies Adell Pitarch
Joan-Elies Adell Pitarch
dijous, 15 de novembre del 2007
La tendresa
TENDRESA
Aquest camí que deixo enrera és llarg
però em vull lleuger del seu bagatge,
que res no em valen tants d'atzars,
ni els vells camins, ni el blau del mar,
si dintre seu no sento com batega,
hi batega,
el fràgil art de la tendresa...
Del teu amor ho espero tot i tant
que en faig un cant pel meu capvespre,
estimo l'ànsia dels teus ulls,
l'impúdic arc del teu cos nu,
però amor t'estimo encara més i sempre,
més i sempre, sabent-te esclau de la tendresa...
Del dolç batec de la tendresa que espera...
la tendresa que exalta...
la tendresa que ens cura quan fa por la solitud.
El món que visc sovint no el sento meu
i sé els perquès d'una revolta,
misèria i guerra, fam i mort,
feixisme i odi, ràbia i por,
rebutjo un món que plora aquestes penes,
tanta pena, però tot d'un cop ... ve... la tendresa.
Ah, si no fos per la tendresa que espera...
la tendresa que exalta...
la tendresa que estima quan fa por la solitud.
Aquest camí que deixo enrera és llarg
però em vull lleuger del seu bagatge,
que res no em valen tants d'atzars,
ni els vells camins, ni el blau del mar,
si dintre seu no sento com batega,
hi batega,
el fràgil art de la tendresa...
Del teu amor ho espero tot i tant
que en faig un cant pel meu capvespre,
estimo l'ànsia dels teus ulls,
l'impúdic arc del teu cos nu,
però amor t'estimo encara més i sempre,
més i sempre, sabent-te esclau de la tendresa...
Del dolç batec de la tendresa que espera...
la tendresa que exalta...
la tendresa que ens cura quan fa por la solitud.
El món que visc sovint no el sento meu
i sé els perquès d'una revolta,
misèria i guerra, fam i mort,
feixisme i odi, ràbia i por,
rebutjo un món que plora aquestes penes,
tanta pena, però tot d'un cop ... ve... la tendresa.
Ah, si no fos per la tendresa que espera...
la tendresa que exalta...
la tendresa que estima quan fa por la solitud.
LLuís Llach
La tendresa que em fa somriure cada dia, la tendresa que em fa caminar amb esperança,
la tendresa que m'empenta a ser feliç dia rere dia, a viure amb il·lusió...passe el que passe
la tendresa que em fa defensar l'alegria de despertar cada matí i notar-me VIVA.
dissabte, 10 de novembre del 2007
Menos mal que con los rifles no se matan las palabras
He salido a la calle abrazado a la tristeza:
vi lo que no mira nadie y me dio vergüenza y pena.
Los llantos desconsolados que estrangulan las gargantas;
los ancianos encorvados:
parece que la tierra les llama.
Me da pena que se admire el valor en la batalla;
menos mal que con los rifles no se matan las palabras.
La justicia está arrestada por orden de la avaricia;
el dinero que te salva es el mismo que te asesina.
No me des más esperanzas:
sé que todo son mentiras;
sacos llenos de agujeros para guardar alegrías.
Me da pena que se admire el valor en la batalla;
menos mal que con los rifles no se matan las palabras.
Fito
En un temps en els que els assassins de sempre segueixen assassinant
em ve al cap aquesta cançò...
En un temps en el que els sociòlegs afirmen que un dels greus problemes
que tenim en la nostra societat és la indiferència cap als més febles,
em ve al cap aquesta cançò...
En un temps d'individualisme creixent...pense en aquesta cançò...i en la gent
de El Salvador...
vi lo que no mira nadie y me dio vergüenza y pena.
Los llantos desconsolados que estrangulan las gargantas;
los ancianos encorvados:
parece que la tierra les llama.
Me da pena que se admire el valor en la batalla;
menos mal que con los rifles no se matan las palabras.
La justicia está arrestada por orden de la avaricia;
el dinero que te salva es el mismo que te asesina.
No me des más esperanzas:
sé que todo son mentiras;
sacos llenos de agujeros para guardar alegrías.
Me da pena que se admire el valor en la batalla;
menos mal que con los rifles no se matan las palabras.
Fito
En un temps en els que els assassins de sempre segueixen assassinant
em ve al cap aquesta cançò...
En un temps en el que els sociòlegs afirmen que un dels greus problemes
que tenim en la nostra societat és la indiferència cap als més febles,
em ve al cap aquesta cançò...
En un temps d'individualisme creixent...pense en aquesta cançò...i en la gent
de El Salvador...
dilluns, 5 de novembre del 2007
Que tan lejos
- ¿Por que mis historias nunca tienen un final feliz?.
- Depende de cuando pongas el punto y final. Si lo pusieras cuando estabas con él en la playa, esta historia tendría un final feliz...
Los tres personajes viendo una puesta de sol en una playa de Ecuador.
Que de lejos, l' òpera primma de Tania Hermida.
Una delícia femenina...
- Depende de cuando pongas el punto y final. Si lo pusieras cuando estabas con él en la playa, esta historia tendría un final feliz...
Los tres personajes viendo una puesta de sol en una playa de Ecuador.
Que de lejos, l' òpera primma de Tania Hermida.
Una delícia femenina...
dijous, 25 d’octubre del 2007
La impostora
Qui em dicta les paraules quan et parlo?
Qui m'incrusta de gestos i ganyotes?
Qui parla i fa per mi? És la Impostora.
M'habitava sense que jo ho sabés fins que vingueres.
Llavors va sorgir de no sé quines golfes,
Qui m'incrusta de gestos i ganyotes?
Qui parla i fa per mi? És la Impostora.
M'habitava sense que jo ho sabés fins que vingueres.
Llavors va sorgir de no sé quines golfes,
com una ombra,
i em posseeix com un amant tirànic
i em mou com el titella d'una fira.
I sovint, al mirall, la veig a Ella
rescatada de no sé quina cendra.
No li facis cap cas quan Ella et parla,
encara que m'usurpi veu i rostre.
I si et barra la porta de sortida
amb el seu cos amorós i brutal
cal que la matis sense cap recança.
Fes-ho per mi també i en el meu nom:
Jo la tinc massa endins i no sabria
aturar-me al llindar del suïcidi.
i em mou com el titella d'una fira.
I sovint, al mirall, la veig a Ella
rescatada de no sé quina cendra.
No li facis cap cas quan Ella et parla,
encara que m'usurpi veu i rostre.
I si et barra la porta de sortida
amb el seu cos amorós i brutal
cal que la matis sense cap recança.
Fes-ho per mi també i en el meu nom:
Jo la tinc massa endins i no sabria
aturar-me al llindar del suïcidi.
Maria Mercé Marçal
Ja et tenia oblidada al calaix on guarde la millor literatura
diumenge, 21 d’octubre del 2007
RECOMANACIÓ LITERÀRIA
EL NIÑO CON EL PIJAMA DE RAYAS de John Boyne.
Explique: És un best-seller que es pot trobar a totes les llibreries però narrativament està ben construït. L'efecte sorpresa és molt important.
Algú se l'ha llegit?
dissabte, 13 d’octubre del 2007
dimarts, 9 d’octubre del 2007
ADVERTENCIA, O ARA O...
ADVERTENCIACuando estés recién muerto
aún con la tibia tibia,
aún con las uñas cortas,
querrás hacer algo
-lo que podías hacer AHORA-;
Y ya habrán cerrado las tiendas y portales,
y ya será muy tarde para llegar a tiempo
A LOS QUE HOY TE AMAN.
GLORIA FUERTES
Benvinguts i benvingudes a aquest lloc
NO TE SALVES .
No te quedes inmóvil al borde del camino
no congeles el júbilo
no quieras con desgana
no te salves ahora ni nunca.
No te salves
no te llenes de calma
no reserves del mundo sólo un rincón tranquilo
no dejes caer lo párpados pesados como juicios
no te quedes sin labios
no te duermas sin sueño
no te pienses sin sangre
no te juzgues sin tiempo.
Pero si pese a todo no puedes evitarlo
y congelas el jubilo
y quieres con desgana
y te salvas ahora
y te llenas de calma
y reservas del mundo sólo un rincón tranquilo
y dejas caer los párpados pesados como juicios
y te secas sin labios
y te duermes sin sueño
y te piensas sin sangre
y te juzgas sin tiempo
y te quedas inmóvil al borde del camino
y te salvas
entonces no te quedes conmigo .
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
