Començament

I tot va començar a principis d'Agost...a Escòcia.

RAYUELA, CORTÁZAR...I ALTRES LLOCS COMUNS AL MÓN

TANCAT PER VACANCES!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Aplega l'estiu i la incertesa és la companya de viatge, el retrobament

amb els fantasmes del passat, la foscor dins d'una botella apunt de rebentar...

Aplega l'estiu i necessite mirar endins què vull, què sent, què anhele...un per què.

Aplega l'estiu i em quede jugant al sambori, tiraré a encertar sense cap dubte, a la

pata coixa i botant amb força per aconseguir aplegar al cel, però sabent que l'atzar

forma part del joc i que hi ha espais incontrolables, si cau la pedra fora, no és del tot

culpa meua.

Aplega l'estiu i tanque aquesta finestra per vacances, si algú em cerca estaré al carrer de

la meua infància jugant-hi...gràcies per buscar-me!

Antonia Font

Alegria

Cau es sol de s'horabaixa dins s'horitzó,
damunt la mar arrissada es avions.
Cau es sol de s'horabaixa vermell i calent,
me sala i m'arengada sa pell.
Es penya-segat i una pluja suau de pols estelar.
Cau es sol de s'horabaixa i plàcidament
sa gent se dutxa i ompl es carrers.
Cau es sol de s'horabaixa dins es meu cor,
tothom m'estima i jo estim tothom.
Falla sa corrent,ses fireres no vendran cacauets.
Alegria, ses velles se xapen de riure,es dies s'acaben,
i es fars il.luminenses góndoles entre ses cases.
Alegria, ses òrbites en sincronia,
i es ovnis se pinyen i deixen un cràterper sempre dins sa meva vida ... alegria.
Cau es sol de s'horabaixa dins s'horitzó,
damunt la mar arrissada es avions.
Cau es sol de s'horabaixa vermell i calent,
me sala i m'arengada sa pell.
Es municipals, és evident,fan aparcar bé a sa gent.
Alegria, ses velles se xapen de riure,es dies s'acaben,
i es fars il.luminenses góndoles entre ses cases.
Alegria, ses òrbites en sincronia,
i es ovnis se pinyen i deixen un cràter
per sempre dins sa meva vida ...Alegria,
ses velles se xapen de riure,es dies s'acaben,
i es fars il.luminenses góndoles entre ses cases.I alegria ...


I a-le-gri-a!!!!
Açò just és el que et fan sentir aquesta panda (grup de música) de
mallorquins en directe!. Al principi no et creus que vagen en serio,
et preguntes, ens estan prenent el pèl aquestos fumats???
Però amb el seu estil original conforme avança el concert
(i ací està el mèrit per a mi, que se
n'ixen del cànon comercial) despleguen un repertori realment bo.
A més de cantar en mallorquí!!!!
I sobretot que t'ho passes de p. mare i que són uns bon rotlleros!!!!
Recomanació musical: Escoltar-los i anar a un concert en directe!

No sé si m'estimaves...

No sé si m'estimaves: t'estimava
i això era tot, i això era prou, i els dies
obraven per a mi racons tendríssims.
T'estimava amb les hores i amb el somni,
i et cantava, i passaves, i abril queia,
i et sabia ma carn meravellada.
Sí, t'estimava lentament i sorda.
Com s'estimen les coses marcescibles.
Com s'aprèn l'idioma de l'absència.

Joan Fuster

Mire enrrere i sent moltes absències. Estaven tan presents,

feien tant de mal...

Ara, alliberada de l'estima absent d'una mirada, camine amb

el cap ben alt cap a llocs nous, interessants, acollidors...xulos!

I ja no parle l'idioma de l'absència, se m'ha oblidat!

Temps era temps

Ací deixe una foto de l'horta d'Almàssera, un dia que plovia però que també feia sol i el resultat
ja el podeu vore, un espectacle preciós. Era xulo sentir les gotes fredes a la cara i a la vegada
disfrutar de la contradicció de la suor al córrer, i l'olor a terra banyada, i l'olor de cebes, carxofes...En fi, sense voler l'horta s'ha anat introduïnt al meu dia a dia i em fa un goig al que no vull
que la rutina li lleve ni un gram de bellesa.
M'està agradant aquesta pluja de juny, com neteja, aireja, i reviu la terra, l'aire...Si seguisc així acabaré deixant-me el cole i convertint-me en el llauro que salude cada matí enfront de casa...
això si queda aquest trosset d'horta que els matins em regalen amb la seua verdor.
L'altre dia la meua "iaia adoptiva", Luisita, em contava com vivia al carrer Sagunt i enfront tot éren horts. Em contava que tenia enfront un camp de flors...per un moment em vaig imaginar vivint a eixe món de carrers sense asfaltar, fonts d'on agarrar l'aigua amb cànters per beure a casa, l'olor a flors de temporada i no sé perquè m'entrà una melangia d'un temps que no he viscut i que idealitze sense motiu (que temps més roïns, xiqueta!).
M'agrada pensar en una vida senzilla, arrelada a la terra, com les carxofes, les cols, les cebes,
els rosers...i la pluja fent-me sentir viva.
I menys cotxe, i menys olor a gasolina, menys plàstic per envasar, i menys asfalt...

Te deix, amor, la mar com a penyora

"I dir-vos com ara la pluja pot ser ja després de tant de temps infinitament clara, suau i nodridora sobre aquest cos nu d’adolescent.
La pluja, ara llisa i fosca també com una esquena, esbucant el risc vora els paranys, els precipicis, les teranyines, el teu risc d’amant o de suïcida.
Els vidres tenen, o els espills, irisacions de magnòlies, però, ¿com explicar-nos la flaire del seu perfum?
Tancar els ulls amb la son suficient per a somiar-te un altre cop tan sols i lliurar-te després com una ofrena, no penyora, no mar, a l’oblit necessari on tants de cops t’he esperat.
Però, digue’m, què en faré de la tendresa, indomable, nítida, que em vessa al fons del mirall?
Començo a inventar-te..."

Carme Riera

Em va cridar des la prestatgeria de la segona planta de la casa del llibre. Ho jure. Jo em disposava a llegir un altre llibre que m'acabaven de deixar, el portava a les mans, un llibre

del que m'havien parlat molt bé i que per fi podia tenir el temps per començar...Però un altre em va cridar. Ho jure.

El vaig mirar, potser per als meus alumnes l'any que ve o per a la meua germana menuda...

me l'he llegit assaborint la lectura com poques vegades ho he fet, rellegint frases, contes sencers, i trobant coincidències que potser no ho són tant, similituds, records. Una delícia!

M'agrada pensar que els llibres, al igual que les persones se't creuen per alguna raò...

Elegy Isabel Coixet

Feia temps que no veia una pel·lícula que em deixara al dia següent en aquest estat que no sé ben bé com definir. És el més paregut al haver viscut una experiència intensa d'aquestes transformadores i que et remenegen tota per dins, com si t'agitaren tota per dins molt molt fort. Elegy parla de la vida, de les relacions humanes, no només les amoroses, de les nostres pors, de la nostra relació amb nosaltres mateixos, de l'amistat, de subsistir en un absurd sabent que la mort ens espera en qualsevol moment, només girar el cantó, qui sap?

Clar, amb la bellesa, la fotografia, la música d'una Coixet que una vegada més no deixa indiferent.

Hi ha opinions de la pel·li d'allò més dispars!. Ho podeu vore en les crítiques. La diferència està en qui només es queda en la història d'amor dels dos o qui s'endinsa dins les aigues pantanoses i va més enllà.

La mirada d'ell, impressionant, de lo millor de la pel·li. Com uns ulls poden dir tant?

Recomanació cinèfila!!!

Como agua para chococolate

Hui hem berenat, xocolate, ensaïmades, croissants, palmeritas...a la sala de professors, dihuit alumnes, Roser i jo. Dihuit alumnes que ja comencen a ser menys alumnes i a ser més Anna, Coral, Teresa, Laura, Paula, Jorge... Hem parlat d'aquest llibre i amb ell, de l'amor, de la repressió sexual, del plaer sexual, del plaer del menjar, d'estar tota la vida idealitzant l'amor, enamorada del concepte amor i no tant de l'amat en qüestió, dels amors impossibles, dels possibles que ens acompanyen, també de la discriminació de sexe, de l'ámbit doméstic que ha sigut fins fa poc domini femení, ara encara ho és en gran part?

I el realisme màgic que a mi em sembla meravellós, i la literatura de les vanalitats...en fi, estes xerrades que donen sentit a una trobada, a una vesprada, al dia de treball, a la nit quan prompte em dorma amb un sospir de...sí!, ja recorde perquè em dedique açò, perquè mola!

I a la suma de moments satisfactoris que probablement porten a alguna cosa pareguda, propera d'allò que en diuen felicitat...Que bo estava el xocolate!

Mujeres de ojos grandes Angeles Mastretta

Hay gente con la que la vida se ensaña, gente que no tiene una mala racha sino una continua sucesión de tormentas. Casi siempre esa gente se vuelve lacrimosa. Cuando alguien la encuentra, se pone a contar sus desgracias, hasta que otra de sus desgracias acaba siendo que nadie quiere encontrársela.
Esto último no le pasó nunca a la tía Ofelia, porque a la tía Ofelia la vida la cercó varias veces con su arbitrariedad y sus infortunios, pero ella jamás abrumó a nadie con la historia de sus pesares. Dicen que fueron muchos, pero ni siquiera se sabe cuántos, y menos las causas, porque ella se encargó de borrarlos cada mañana del recuerdo ajeno.
Era una mujer de brazos fuertes y expresión juguetona, tenía una risa clara y contagiosa que supo soltar siempre en el momento adecuado. En cambio, nadie la vio llorar jamás.
A veces le dolían el aire y la tierra que pisaba, el sol del amanecer, la cuenca de los ojos. Le dolían como un vértigo el recuerdo, y como la peor amenaza, el futuro. Despertaba a media noche con la certidumbre de que se partiría en dos, segura de que el dolor se la comería de golpe. Pero apenas había luz para todos, ella se levantaba, se ponía la risa, se acomodaba el brillo en las pestañas, y salía a encontrar a los demás como si los pesares la hicieran flotar.
Nadie se atrevió a compadecerla nunca. Era tan extravagante su fortaleza, que la gente empezó a buscarla para pedirle ayuda. ¿Cuál era su secreto? ¿Quién amparaba sus aflicciones? ¿De dónde sacaba el talento que la mantenía erguida frente a las peores desgracias?
Un día le contó su secreto a una mujer joven cuyas penas parecían no tener remedio:
-Hay muchas maneras de dividir a los seres humanos- le dijo-. Yo los divido entre los que se arrugan para arriba y los que se arrugan para abajo, y quiero pertenecer a los primeros. Quiero que mi cara de vieja no sea triste, quiero tener las arrugas de la risa y llevármelas conmigo al otro mundo. Quien sabe lo que habrá que enfrentar allá.

Ángeles Mastretta

Cuando la hija de Angeles Mastretta, hace muchos años, cayó en una especie de coma, desesperada y como una forma de convencerla de que valía la pena no morirse, se permitió cada minuto que le permitían acompañarla en la sala de terapia intensiva a narrarle las historias de sus antepasadas, de las mujeres de su familia que la antecedieron y que “sembraron con intrepidez y fantasías la vida que le tocaba prolongar”. Así nació su maravilloso libro

“Mujeres de Ojos Grandes”.

Aquest llibre format per microrelats que són com dibuixos de perfils femenins que no accepten el paper que han de desenvolupar a la seua societat. Cadascuna viu i somnia d'una manera especial, intensa...

M'ha encantat el tractament d'allò femení, tractant també el desig sexual molt nostre...També les imatges, el llenguatge, la importància d'un calfred, d'un sospir, i sobretot la sensació d'una literatura que diu molt més enllà del que posa al paper.

Recomanació literària per a totes les meues dones!!

Silvia Penide

Mi cielo

Voy a contaros mi sueño, cuando era una niña quería volar,
saber si es suave el cielo o por el contrario te puede arañar;
con el paso de los años descubrí que volar no es de humanos,
no hay escalera tan grande y si agito mis brazos no me elevaré.
Tan lejos, tan lejos de ti, donde no me haga daño tu voz;
donde sueñe en silencio tranquila, en la calma de mi corazón,
donde no pueda ya ni oírte , ni tampoco escuches tú mi voz;
donde olvide el daño de mi mente y etérea me quede tranquila.
Con el paso de los años, descubrí que volar no es de humanos,
pero que a veces la mente se eleva y, si tienes suerte,
conoces tu alma gemela, y entonces seguro que vuelas,
yo ahora me agarro a mi cielo, nos damos un vuelo y soñamos arriba
tan lejos, tan lejos de ti, donde no me hace daño tu voz,
donde sueño en silencio tranquila, y en la calma de mi corazón,
donde no puedo ya ni oírte, ni tampoco escuchas tú mi voz,
donde olvido el daño de mi mente y etérea me quedo tranquila.
Tan, tan lejos, tan lejos de ti, donde no me hace daño tu voz,
donde sueño en silencio tranquila, y en la calma de mi corazón,
donde no puedo ya ni oírte, ni tampoco escuchas tú mi voz,
donde olvido el daño de mi mente y etérea, etérea me quedo
me quedo tranquila...
Voy a contaros mi sueño, cuando era una niña quería volar,
con el paso de los años descubrí que volar no es de humanos,
no hay escalera tan grande y si agito mis brazos...
no me elevaré... no me elevaré...
no me elevaré... no me elevaré...

Nou descobriment, nova recomanació,

cantautora gallega, us deixe la lletra,

a internet trobareu la resta...

Així em sent...

La princesa que busca cors pintats amb els braços estesos...

VICENT ANDRES ESTELLES

LA POLS

La mort creix i prospera misteriosament,
com la pols, amb la pols domèstica, Françoise,
que s’hi va acumulant dessota cada pota
de la taula, Françoise, una pols, unes coses,
semblant a aquelles coses que s’hi fan al melic,
dessota cada pota de la taula, del llit,
en els plecs del melic, una pols, unes coses.


V. Andrés Estellés (L’Hotel París, X)

I em toca de nou l'època Estellés.
Tot va començar el divendres en classe llegint i explicant
poemes seus i sentint, ah, ja sé perquè em dedique a açò!
Per poder explicar a aquest autor, i després a aquesta altra
i després......
Llibre de meravelles, eixe que tots tenim de color blavet.
Eixe fou el primer i que ja vaig compartir amb persones
especials a l'adolescència. Després Hotel París, ja a la facultat.
I ara tornen els dos alhora...quines coses, quanta pols...
quina immensitat pot haver en tanta senzillesa!

La maga

Capítulo 1


¿Encontraría a la Maga? Tantas veces me había bastado asomarme, viniendo por la rue de Seine, al arco que da al Quai de Conti, y apenas la luz de ceniza y olivo que flota sobre el río me dejaba distinguir las formas, ya su silueta delgada se inscribía en el Pont des Arts, a veces andando de un lado a otro, a veces detenida en el pretil de hierro, inclinada sobre el agua. Y era tan natural cruzar la calle, subir los peldaños del puente, entrar en su delgada cintura y acercarme a la Maga que sonreía sin sorpresa, convencida como yo de que un encuentro casual era lo menos casual en nuestras vidas, y que la gente que se da citas precisas es la misma que necesita papel rayado para escribirse o que aprieta desde abajo el tubo de dentífrico.Pero ella no estaría ahora en el puente. Su fina cara de translúcida piel se asomaría a viejos portales en el ghetto del Marais, quizá estuviera charlando con una vendedora de papas fritas o comiendo una salchicha caliente en el boulevard de Sebastopol. De todas maneras subí hasta el puente, y la Maga no estaba. Ahora la Maga no estaba en mi camino, y aunque conocíamos nuestros domicilios, cada hueco de nuestras dos habitaciones de falsos estudiantes en París, cada tarjeta postal abriendo una ventanita Braque o Ghirlandaio o Max Ernst contra las molduras baratas y los papeles chillones, aun así no nos buscaríamos en nuestras casas. Preferíamos encontrarnos en el puente, en la terraza de un café, en un cine-club o agachados junto a un gato en cualquier patio del barrio latino. Andábamos sin buscarnos pero sabiendo que andábamos para encontrarnos. Oh Maga, en cada mujer parecida a vos se agolpaba como un silencio ensordecedor, una pausa filosa y cristalina que acababa por derrumbarse tristemente, como un paraguas mojado que se cierra. Justamente un paraguas, Maga, te acordarías quizá de aquel paraguas viejo que sacrificamos en un barranco del Parc Montsouris, un atardecer helado de marzo. Lo tiramos porque lo habías encontrado en la Place de la Concorde, ya un poco roto, y lo usaste muchísimo, sobre todo para meterlo en las costillas de la gente en el metro y en los autobuses, siempre torpe y distraída y pensando en pájaros pinto o en un dibujito que hacían dos moscas en el techo del coche, y aquella tarde cayó un chaparrón y vos quisiste abrir orgullosa tu paraguas cuando entrábamos en el parque, y en tu mano se armó una catástrofe de relámpagos y nubes negras, jirones de tela destrozada cayendo entre destellos de varillas desencajadas, y nos reíamos como locos mientras nos empapábamos, pensando que un paraguas encontrado en una plaza debía morir dignamente en un parque, no podía entrar en el ciclo innoble del tacho de basura o del cordón de la vereda; entonces yo lo arrollé lo mejor posible, lo llevamos hasta lo alto del parque, cerca del puentecito sobre el ferrocarril, y desde allá lo tiré con todas mis fuerzas al fondo de la barranca de césped mojado mientras vos proferías un grito donde vagamente creí reconocer una imprecación de walkiria. Y en el fondo del barranco se hundió como un barco que sucumbe al agua verde, al agua verde y procelosa, a la mer qui est plus félonesse en été qu'en hiver, a la ola pérfida, Maga, según enumeraciones que detallamos largo rato, enamorados de Joinville y del parque, abrazados y semejantes a árboles mojados o a actores de cine de alguna pésima película húngara. Y quedó entre el pasto, mínimo y negro, como un insecto pisoteado. Y no se movió, ninguno de sus resortes se estiraba como antes. Terminado. Se acabó. Oh Maga, y no estábamos contentos.

I seguisc donant-li voltes a París.

A París, a la Maga, a Cortázar...Ells també van estar al meu viatge. Als dihuit anys vaig conèixer a Itziar, qui em proporcionaria la possibilitat de conèixer altres mons, un d'ells el de Rayuela. Recorde perfectament l'habitació on em vaig llegir la primera vegada la novel·la, en el primer pis d'estudiants on vaig viure. Després, la segona vegada, un estiu en el que em buscava a mi mateixa en els ponts, dins d'un tren vora els camps d'arròs de Sueca...

La memòria és selectiva i estranya.

Cortázar nos persigue, nos hace la vida imposible! em digué Itziar fa dues setmanes en París parlant de Rayuela i dels seus contes. Sí!, li vaig dir. No me voy de aquí sin perderme por los puentes de París.

També em va servir el viatge per entendre Rayuela, el simbolisme dels ponts "un puente no se construye de un solo lado", gran frase, i de l'ambient cultural i "bohemi" que viuria Cortázar. Tant de bo també es poguera viatjar en el temps i tindre una conversa amb aquest home...

C'est la vie, c'est la vie

MªAntonieta o Sofia Coppola

MªAntonieta es va construir una aldea per a ella assoles, lluny de l'etiqueta de la cort. Aquesta aldea fou dissenyada pels millors arquitectes, amb un riu, ponts, ànecs, una torre que pareix de palau de conte (ella ja en tenia un de veritat), per jugar a ser una més del poble. Sobretot li agradava jugar a ser la que venia llet, verdulera...vaja, una princesa que jugava a ser una més.
Els excesos, les cambres banyades en or, els jardins verds immensos, es veu que també avorreixen i prompte s'ha de jugar o somniar en altres mons diferents als nostres.
Sofia Copola va rodar una pel·li que reflexava açò. La solitud d'un destí marcat pels seus pares, ser la reina de França als quinze anys...quasi res. Em va encantar la pel·li en el seu moment, sobretot la manera que té la Coppola de rodar, té una sensibilitat especial.
Mirant crítiques he vist el que li va costar el rodatge i com s'ho va poder permetre amb la financiació del seu pare...potser ella siga un altra MªAntonieta i per això necessite jugar a mons ficticis. Probablement s'identificà amb aquest personatge històric, que com tots els femenins de la història ens són tan desconeguts.
Recomanació: Lost in translation (More than this...there is nothing...)

El destí d'Amelie

Amelie és bonica, té uns ulls captivadors, una mirada que derreteix...

Amelie a més, viu a Mont Martre, on té cabuda el seu conte.

Amelie és la història d'un canvi de destí (com diu el seu títol original),

Amelie decideix fer feliç a la gent que l'envolta i així finalment

aconsegueix ser feliç ella.

És tendríssima l'escena de la carta d'amor perduda, del gnom que viatja,

de les escenes de televisió...

Amelie dóna ganes de viure!

I per això vaig anar al seu bar a prendre una cervesa, vaig parlar amb ella,

segueix siguent una somniadora que viu el seu conte en Mont-Martre. També

amb l'home que fa l'amor al bany del bar amb l'estanquera, l'ama del bar, el seu

novi i amb tots els personatges que l'envolten.

I tot tenia un toc màgic, de món de color rosa...

Ha de ser xulo viure envoltada de somriures

Lo raro es vivir. Carmen Martin Gaite

"Desde que elmundo es mundo, vivir y morir vienen siendo la cara y la cruz de la misma moneda echada al aire, pero si sale cara es todavía más absurdo. Para mí, si quieren que les diga la verdad, lo raro es vivir"
"Me ha pasado más de media vida diciéndoles a mis padres cosas que no tenían que ver con las que hubiera querido decirles, educando mi voz para que se acoplase a una traición que fue dejando de serlo a medida que se debilitaba la voluntad, cediendo a los pactos de disimulo y medias verdades..."
"A veces pienso-reflexioné en voz alta- que se miente por incapacidad de pedir a gritos que los demàs te acepten como eres. Cuando te resistes a confesar el desamparo de tu vida, ya te estàs disfrazando de otra cosa, le coges el tranquillo al invento y de ahí en adelante es puro extravío, no paras de dar tumbos con la careta puesta, alejándote del camino que podría llevarte a saber quién eres"

En les novel·les de Martin Gaite no passa pràcticament res. No hi ha una gran història formada per successos que t'atrauen...En les novel·les de Martin Gaite no passen quasi esdeveniments: un parell de converses, una sèrie d'accions quotidianes...En les novel·les de Martin Gaite no passa res...i PASSEN TANTES COSES!
Reflexiona i reflexiona, el personatges han d'enfrontar-se amb ells mateixos, han de mirar el que hi ha dins, i dins hi ha tantes coses bullint!
Gran recomanació!!!. També "Nuvosidad variable" .
Lectura intensíssima de Pasqua!!!

Como agua para chococolate

Como agua para chocolate de Laura Esquivel.
Una meravella de llibre per als amants del món femení. Crònica generacional; allò que
passa de mares a filles, les coses bones i les coses dolentes.
Com juga amb els sabors culinaris que es barregen amb les emocions, els estats d'ànim,
fins i tot amb les accions més tremendes. Tot contat amb la subtilesa i amb les imatges
d'una autora que no coneixia i que tinc pensat seguir.
A més tota la narració està tintada d'un realisme màgic que t'encisa els sentits!
Recomanació literària i culinària!!

10 anys sense Maria Mercé Marçal

El fum dibuixarà
l'inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l'aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l'arbre
de l'alliberament.

Maria Mercé Marçal

En la mani del dissabte em va vindre a les mans aquest poema
de la maria mercé que me la trobe pels racons més inesperats
una vegada més. Hui, he rellegit alguns poemes que em plenen
els ulls d'una estranya melangia..."m'he emborratxat de solitud"

9-M

No puc evitar tindre emoció en el moment que vaig a votar. Sobretot quan diuen Elena Fuertes Ibañez, vota. Sé que sóc un poc melangiosa i fins i tot alguns pensaran, melodramàtica, però allò cert és que veig en aquest acte la llibertat que no van tindre els nostres pares durant quaranta anys, o la que no van tindre les nostres àvies, bessàvies, rebessàvies (i més cap amunt en l'arbre genealògic) pel fet de ser dones.

De veres, que em sent afortunada d'elegir als nostres representants, encara que no són el que jo vulguera, no crec que s'invertisca en igualtat social en tots els sentits ni que la meua vida anirà molt millor si guanya l'opció que he triat. (Sense contar els "cabrejos" que em provocaven els telediaris d'Urdaci en època d'Aznar, això sí que s'evitarà, espere).

Bé, falten poques hores per saber els resultats. Siga com siga. Buenas noches y buena suerte.

París

I...anem a París!. La ciutat de la llum i de l'amor (com tots ja m'haveu dit).

Tinc ganes de veure aquesta foto en directe, de gaudir del Louvre, dels camps

Eliseos, de Versalles, del moulin rouge...

Sobretot de tornar a veure "Irma la dulce", la pel·li que veia de menuda, quan somiava

en algun dia poder anar a la seua ciutat. Maxime's, la torre Eiffel, els fantàstics Jack Lemmon i Shirley Mclain (Ja sé que no estaran, ja).

Rellegir "Rayuela" ara que sé que aniré als ponts

on Cortazar es trobava amb la Maga, que gran novel·la per cert!.

Escoltar "La mer" que no tinc ni idea de la lletra, però m'encanta...

I així aniré afegint més coses que se me vagen ocurrint.

La ciutat dels enamorats amb el meu enamorat. (Ho sent, no puc evitar-ho)

La plática

Últimament em sent plena, realitzada, feliç, contenta...

Sí. Almenys a nivell general, en les meues pujades i baixades de caràcter irregular, obvi.

Però sent que hui he fet conscient un sentiment que em porta a unes situacions determinades, unes vivències que em provoquen goig, un estar realitzada a partir d'uns moments a la meua vida.

Aquest sentiment ve de quan parle i compartisc amb la gent, del que em provoca parlar dels èxits i les desgràcies de les persones que m'envolten, de conèixer gent i compartir un pensament, una visió de la vida i dir-me, ostres aquestes idees són meues i les puc compartir obertament.

De viure també a través de la vida dels demés, pre-ocupant-me del que passa al meu voltant...

sí, açò m'ensenya, em fa sentir-me viva, m'aporta en definitiva una autorealització que no havia sentit mai. M'encanta la gent!. M'encanta compartir idees, gustos, anècdotes!.

Potser també per això tinc aquest bloc, per compartir, per empatitzar, per dir:

eh! que tots estem al mateix vaixell, tin cura que ve tempesta...

Telefona'm quan vulgues, estaré ací...

Si la soledad...

Si la soledad te enferma el alma,
si el invierno llega a tu ventana,
no te abandones a la calma ,
con la herida abierta.
Mejor olvidar y comienza una vida nueva,
Y respira el aire puro,sin el vicio de la duda.
Si un día encuentras la alegría de la vida,
Se feliz, se feliz, se feliz, se feliz...
Con los colores de una mariposa,
vuela entre las luces de la primavera
Si te imaginas que la lluvia te desnuda,
juega los mares que despiertan a la luna.
Se feliz, se feliz, se feliz, se feliz...
Si un día encuentras la alegría de la vida,
Se feliz, se feliz, se feliz, se feliz...
Si la soledad te enferma el alma...

Recuperant a Luz Casal, després de deu anys, (Uf!), des del "Piensa en mi" i el
"Boig per tu" de la versió de Sau.
Va dedicat a tu que ho saps.
Doncs açò; sigues feliç.

CASTILLOS DE ARENA

CASTILLOS DE ARENA

¿Por qué no me dijiste que estabas construyendo

ese castillo de arena?Hubiera sido tan hermoso

poder entrar por su pequeña puerta,

recorrer sus salados corredores,

esperarte en los cuadros de conchas,

hablándote desde el balcón

con la boca llena de espuma blanca y transparente

como mis palabras,esas palabras livianas que te digo,

que no tienen más que el pesodel aire entre mis dientes.

Es tan hermoso contemplar el mar.

Hubiera sido tan hermoso el mar

desde nuestro castillo de arena,

relamiendo el tiempocon la ternura

honda y profunda del agua,

divagando sobre las historias que nos contaban

cuando, niños, éramos un solo poro

abierto a la naturaleza.

Ahora el agua se ha llevado tu castillo de arena

en la marea alta.Se ha llevado las torres,los fosos,

la puertecita por donde hubiéramos paseado

en la marea baja,cuando la realidad está lejos

y hay castillos de arena

sobre la playa...

Gioconda Belli entra una vegada més per la porta dels meus

pensaments i ho fa com sempre, descalça, amb cura, amb

una carícia dins d'aquest fred d'hivern...

SENYOR PIROTECNIC, POT VOSTÉ COMENÇAR...

SENYOR PIROTECNIC

I què vos passa? Què vos passa valencians? Paella amb ceba, moros i cristians.
I què vos passa valencianes? Femelles falleres parlant castellà.
La llengua: aixafada, arrassada, venuda, paraula a paraula amagada,
sospir a sospir defensada com si fora un tros de la nostra vida, sentida.
Com si fora un tros de la nostra vida: València, batalla que es viu dia a dia.

PSOE sense PV, policia, burgesia, partit popular i tercera via.
Combaten units, contra l´esperança. Combaten units, contra l´alegria.
Combaten units, contra l´esperança; valencians de postal, dominant la partida.

Senyor pirotècnic, pot començar la mascletà. València aborigen, en lluita contra l´ocupant. Senyor pirotècnic, pot començar la mascletà. València aborigen, en lluita contra l´ocupant.

Qui t´ha parit que t´entenga, Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Països Catalans: problema per als estòmacs agraïts del sistema.
Polítics amb escorta, amb els nassos plens de farlopa.
Molta corbata i molt poca vergonya. Molta corbata i molt poca vergonya.
La geperudeta, bonica és xiqueta, pel mig de la plaça vestida de blau.
Darrere la beata i la puta, el centre i la dreta que ens volen salvar.
València bilingüe, orxata i fartons, de vida llarga, tocant els collons.
València roja, fartons i orxata i canya, cassalla contra Espanya!

Senyor pirotècnic, pot començar la mascletà. València aborigen, en lluita contra l´ocupant. Senyor pirotècnic, pot començar la mascletà. València aborigen, en lluita contra l´ocupant. Senyor pirotècnic, pot començar la mascletà. València aborigen, en lluita contra l´ocupant. Senyor pirotècnic, pot començar la mascletà. València aborigen, en lluita contra l´ocupant.

La gossa sorda ens deleita amb la seua cançò "incendiaria" que en estos dos últims dies
m'ha acompanyat, no sé perquè, en prou moments. Li la volia posar als meus alumnes
però quasi que millor no...
M'encén els ànims sobretot el pensar algun dels aspectes que ja formen part, fins i tot, de la nostra idiosincràsia valenciana, com el tirar-nos pedres a nosaltres mateixos, sobretot a la nostra cultura i la nostra llengua quan aquesta no forma part de la "espanyola"...
En fi. Volia compartir també aquest tros de Eleneta...

Dites escatològiques

«El català està carregat de paraules, fraseologia, topònims i malnoms relacionats amb la defecació. Com les expressions tenir mal de ventre pel cagar d’un altre (preocupar-se excessivament pels problemes dels altres) o haver de fer cagar molts culs, que es refereix a les dificultats per mantenir una família extensa. També hi ha dites de la cultura popular, com la fi del Cagaelàstics o aquesta sentència filosofal: 'Caga el rei, caga el papa, de cagar ningú s'escapa'.»

Cada dia un mot / 1972 / dimarts, 22 de gener del 2008
cagalló (m)
1 Cadascuna de les boles dures que constitueixen els excrements de les cabres, les ovelles, etc., massa de matèries fecals més o menys dura que forma com una bola. 2 Home poruc, covard.

Cada dia un mot / 1973 / dimecres, 23 de gener del 2008
fer la fi del cagaelàstics
Acabar malament; anar a mal borràs.També: fer la fi d'en Cagaelàstics
catalana.

Cada dia un mot / 1974 / dijous, 24 de gener del 2008
cagadubtes (m i f)
Persona indecisa, que difícilment sap deseixir-se de dubtes en haver de resoldre alguna cosa. No sé com pot haver arribat a ministre, si és un cagadubtes: a l’hora de prendre decisions sempre fuig d’estudi.
[Etimologia — De cagar i dubte; dubte ve del llatí dubitare, mateix significat, derivat de dubius, 'dubtós', que ho és de duo, 'dos', per la doble alternativa en què es troba el dubte.]

Cada dia un mot / 1975 / divendres, 25 de gener del 2008
cagamandúrries (m)
Persona de poc seny, de poc trellat, que actua de manera irresponsable, que no té gens de formalitat, que fa les coses de qualsevol manera.També: cagabandúrries
[Etimologia — De cagar i bandúrria (instrument de cordes pinçades de la família del llaüt), del llatí pandurium, i aquest del grec pandoûra, 'mena d'instrument de cordes pinçades', a través segurament del castellà.]

Després de tanta poesia i tanta lírica fina vull compartir els mots que el meu amic rodamots em va enviar el mes passat. Son mots escatològics usats sobretot en àmbit col·loquial i que a mi almenys em porten a les meues arrels de poble valencià que de vegades la vida quotidiana en València capital castellanoparlant em fa oblidar.
La meua paraula preferida és "cagalló"...polèmica per quina és la més bonica?.
M'agrada el que diu que els de parla catalana tenim...no sé com dir-ho, un gust especial per allò escatològic. Estic completament d'acord. Atenció!. Dites del meua iaio:
- Si tens calor, arrimat al pastaor.
- Si tens fred, arrimat a la paret.
- Ara ve la millor: Si tens set, pixa i beuràs calentet.
- Pa cagar-se i no torcar-se.

Em va agradar com des del principat m'han aplegat variants d'aquestes dites...

Llegir?. Què és per a tu llegir?

Aquesta setmana he organitzat per primera vegada un club de lectura. El més gratificant de tot és que ha sigut amb els meus monstruitos de primer de batxiller, que una vegada més m'han fet veure que no són tan trompellots i immadurs com els diem que són, i va resultar ser un encontre molt enriquidor. L'acte gaudia d'una propietat no explorada al meu col·legi: No. No cuenta para nota. Participas porque quieres.
Després de més d'una hora de parlar del llibre (ells sobretot) deixant a les tres profes moltes vegades a "la altura del betum", vam finalitzar amb cocacoles, empanadilles, pastissets...
Què fem a classe que moltes vegades no els interessa?. Per què un llibre sobre el holocaust jueu els motiva?. Sí. Un llibre fàcil. Però un llibre que substitueix a la play, la tele o el messenger.
Mmmm!. Reflexió!.
Un dels alumnes em va dir que per primera vegada havia disfrutat llegint. Esforços compensats.
Ell no té ni idea el que significa això per a mi. Tal vegada algun dia ho experimente.

Llegir?. Què és per a tu llegir?. M'interessa per al pròxim projecte que tinc en ment.

La memòria

A MANO AMADA

A mano amada,
cuando la noche impone su costumbre de insomnio
y convierte
cada minuto en el aniversario
de todos los sucesos de una vida;
allí,en la esquina más negra del desamparo,
donde el nunca y el ayer trazan su cruz de sombras,
los recuerdos me asaltan.
Unos empuñan tu mirada verde,
otros apoyan en mi espalda el alma blanca de un lejano sueño,
y con voz inaudible,
con implacables labios silenciosos,
¡el olvido o la vida!,
me reclaman.
Reconozco los rostros. No hurto el cuerpo.
Cierro los ojos para ver y siento
que me apuñalan fría, justamente,
con ese hierro viejo: la memoria.

Ángel González

La memòria que ens asalta d'improvís, unes muntanyes fosques, la lluna plena...

22 DE GENER

MOLTES GRÀCIES A TOTS ELS QUE M'HO TELEFONAT O ESCRIT.

HUI HA SIGUT UN DIA PRECIÓS. AMB BONA TEMPERATURA, UN

LLOC PRECIÓS DE LLEGENDES MORES I AMB LLUNA PLENA!!!.

I ROSES ROGES, I ELL....

EM SENT FLOTANT ENTRE BOMBOLLES ROSES...COM AL DIBUIX...

MUA!!!

Angel González

Fa uns mesos que vaig tenir la sort, quasi de casualitat, d'escoltar els seus poemes

recitats per ell en persona. Tenia l'aspecte d'un home fràgil, però era increible com mentre

llegia els seus versos es transformava en paraula viva, en sentiment intens, en contundència

emotiva...

Com ell diu "largo es el arte; la vida en cambio corta". Hui s'ha mort i no s'ha mort.

Hui aquest dissabte, de sobte, s'ha convertit en un dilluns xafogós...

Per a tu, amor, van aquest poemes, a tu que me'l donares a conèixer. "Eres. Me bastas."

MIENTRAS TÚ EXISTAS

Mientras tú existas,
mientras mi mirada te busque más allá de las colinas,
mientras nada
me llene el corazón,
si no es tu imagen,
y haya
una remota posibilidad
de que estés viva
en algún sitio, iluminada
por una luz cualquiera...
Mientras
yo presienta que eres y te llamas
así,con ese nombre tuyo
tan pequeño,
seguiré como ahora, amada
mía,
transido de distancia,
bajo ese amor que crece y no se muere,
bajo ese amor que sigue y nunca acaba.

MUERTE EN EL OLVIDO

Yo sé que existo
porque tu me imaginas.
Soy alto porque tu me crees
alto, y limpio porque tú me miras
con buenos ojos,con mirada limpia.
Tu pensamiento me hace
inteligente, y en tu sencilla
ternura, yo soy también sencillo
y bondadoso.
Pero si tú me olvidas
quedaré muerto sin que nadie
lo sepa. Verán viva
mi carne, pero será otro hombre
-oscuro, torpe, malo- el que la habita...

SON LAS GAVIOTAS, AMOR

Son las gaviotas, amor.
Las lentas, altas gaviotas.
Mar de invierno. El agua gris
mancha de frío las rocas.
Tus piernas,
tus dulces piernas, enternecen a las olas.
Un cielo sucio se vuelca
sobre el mar. El viento borra
el perfil de las colinas
de arena. Las tediosas
charcas de sal y de frío
copian tu luz y tu sombra.
Algo gritan, en lo alto,
que tú no escuchas, absorta.
Son las gaviotas, amor.
Las lentas, altas gaviotas.

ME BASTA ASÍ

Si yo fuese Dios
y tuviese el secreto,
haría un ser exacto a ti;
Lo probaría
(A la manera de los panaderos
cuando prueban el pan, es decir:
con la boca),
y si ese sabor fuese
igual al tuyo, o sea
tu mismo olor, y tu manera
de sonreir
y de guardar silencio,
y de estrechar mi mano estrictamente,
y de besarnos sin hacernos daño
-de esto si estoy seguro: pongo
tanta atención cuando te beso-
entonces,

si yo fuese Dios
podria repetirte y repetirte,
siempre el mismo y siempre diferente,
sin cansarme jamas del juego idéntico,
sin desdeñar tampoco del que fuiste
por el que ibas a ser dentro de nada.
ya no se si me explico,pero quiero
aclarar que si yo fuese
Dios haria
lo posiblepor ser la misma que soy
para quererte tal como te quiero,
para aguantar con calma
a que te crees tu mismo cada dia,
a que sorprendas todas las mañanas
la luz recien nacida con tu propia
luz, y corras
la cortina impalpalble
que separa el sueño de la vida,
resucitandome con tu palabra,
lazaro alegre,
yo
mojada todavía
de sombras y pereza,
sorprendida y absorta
en la en la contemplación de todo aquello
que en unión de mi mismo,
recuperas y salvas,mueves, dejas
abandonado cuando luego callas…
escucho tu silencio,
oigo
constelaciones:existes,
creo en ti...
Eres.
Me basta.

Gioconda Belli

PECERAS DE AMOR

Nuestros cuerpos de peces

se deslizan uno al lado del otro.
Tu piel acuática nada en el sueño

junto a la mía
y brillan tus escamas en la luz lunar
filtrándose por las rendijas.
Seres traslúcidos flotamos
confinados al agua de nuestros alientos confundidos.
Aletas de piernas y brazos se rozan en la madrugada
en el oxígeno y el calor
que sube de las blancas algas
con que nos protegemos del frío.
En algún momento de la corriente

nos encontramos
lúcidos peces,

se acercan a los ojos abiertos
peces sinuosos reconociéndose las branquias agitadas.
Muerdo el anzuelo de tu boca
y poco después despierto
pierdo la aleta dorsal

las extremidades de sirena...

Recomanació literària. Gioconda Belli.

Poesia catalogada com "femenina"

que té una sutilesa i una força a la vegada que m'encanta!!

Argelino, servidor de dos amos

Puede que la vida sea un viaje, un tránsito.

Una patera llena de seres humanos, en el mar, a merced de las olas.
Puede que todos seamos iguales y que el final, para todos, sea la muerte.
Puede que lo importante sea disfrutar del viaje, ligero de equipaje.
Y puede que en esta patera todos busquemos la felicidad.
Sólo las relaciones de dominación entre los seres humanos amargan el viaje.
Y el hambre.
La comedia Argelino, servidor de dos amos se basa en esta tragedia.
La lucha de clases, la lucha de sexos, la lucha por encontrar trabajo, por encontrar pareja, por encontrar comida, por sobrevivir...¿Actualidad? Puede que la tenga.
Puede usted mirar el periódico de hoy.

Andrés Lima

Me urge.
Me urge un país mejor. Me urge un país que mire con profunda indignación cada paliza, cada violación, cada abuso, cada asesinato. Me urge un país que deje de mirar con indolencia el dolor ajeno.

Cecilia Lavalle

Impressionant treball escènic i actoral junt a un contingut d'una contundència abrumadora. Et quedes atònit, et sents part d'un sistema en el que no creus, et mostren la injustícia que saps que és realitat a casa nostra, i la imminència de la lluita de classes en un text escrit al segle XVIII. Més que la lluita de classes, la lluita per la supervivència...
Teatre social, teatre recomanable per a ments inquietes, i que li posen un 0 a l'art de pura evasió.
La companyia és Animalarios, formada entre altres per Guillermo Toledo, Alberto Sanjuán (l'adaptació del text de Goldoni és d'ell) i Alberto Jiménez (el pare de l'amic de "El bola"). Els que cridaren ben fort No a la guerra d'Irak.

Un aplaudiment ben fort i a seguir-los de prop!!!!!!